Exàmens

L’examen més llarg que he fet a la meva vida ha estat el First Certificate. Es divideix en 5 parts:

1. Reading (1 hora 15 minuts)
2. Writing (1 hora 30 minuts)
3. Use of English (1 hora 15 minuts)
4. Listening (40 minuts)
5. Speaking (14 minuts)

Com podeu observar cada secció dura bastant de temps i a més l’speaking es fa primer i tota la resta és fa una altre dia. Entre secció i secció ens deixaven entre 30 i 45 minuts de descans, la veritat és que se’m va fer etern, no ja perquè durés tot el dia, sinó perquè justament aquell dia em vaig posar malalta. Aquell dia, vaig despertar-me amb un mal de cap horrible, però igualment hi havia d’anar, tenia unes angines gegants i els ulls plorosos. Un cop vaig arribar, ens van repartir la part del reading, vaig mirar el text i la veritat és que el veia bastant borrós, va ser horrible. Em vaig tocar el front i, efectivament, tenia febre, el noi que ens vigilava se’n va adonar i em deixava aixecar-me al lavabo a posar-me aigua fresca cada dos per tres, també em portava mocadors de paper... A la pausa vaig a anar a comprar-me gelocatils, mocadors, aigua... Tot el que vaig poder, i així vaig fer el següent examen i a cada pausa em prenia alguna cosa, em posava aigua, i així vaig aguantar tot l’examen fins que per fi vaig arribar a casa, tremolant, directa al llit. Mesos desprès, però, va arribar una carta: havia aprovat! El mal pas va valer la pena perquè si no m’hi hagués presentat hagués perdut la convocatòria i els diners d’aquesta, que no són pas pocs.

De fet aquest examen també va ser el més injust de tots perquè m’haurien d’haver deixat fer-lo un altre dia quan ja estigués recuperada, perquè estava plenament justificat el fet que no pogués fer-lo en aquell moment. Jo ho vaig preguntar però em van dir que s’havien de cenyir a la normativa i que sinó el feia ho perdria tot. Em va semblar molt malament i molt injust per part de l’organització, vaig realitzar una queixa, tot i que dubto que servís de gaire.

Aquest examen de llengües va ser un dels més importants que he viscut, però realment, el més important que he fet a estat el de prova de nivell per entrar a traducció a la Pompeu i el que vaig fer per entrar a Bellaterra. Vaig fer els dos perquè no podia arriscar-me a que no m’agafessin a la Pompeu, que és on volia anar, i per això vaig fer també el de l’altra universitat. De fet, aquest últim va ser el primer que vaig fer, estava molt nerviosa i va ser bastant llarg. El de la Pompeu, però, va ser el més important de tots, ja que era l’examen que marcaria el meu futur acadèmic, perquè òbviament tenia altres plans alternatius si no podia entrar a traducció, però realment el que a mi m’agradava era traducció.

El que sempre m’ha posat més nerviosa són els exàmens orals que et feien davant de tota la classe perquè si ho fas malament no només ho veu el professor, sinó tots els alumnes. Abans de sortir sempre intentava tranquil·litzar-me, respirar profundament i concentrar-me.

La veritat és que els exàmens de llengües sempre se m’han donat prou bé, la part de gramàtica i de conversa sobretot. La part de gramàtica és molt matemàtica, és a dir està molt fixada, sempre són els mateixos tipus d’exercicis i un cop et saps la teoria es converteix en una cosa molt mecànica. Els exàmens de conversa també m’anaven bé perquè no em costava parlar de temes convencionals, a diferència dels exàmens orals en que et pregunten el temari, i sempre tenia sortides per a tot, a més se’m dóna bé copiar els accents de la gent. Alhora de fer redaccions és quant tinc un problema, no m’ha agradat mai escriure relats, ni que em demanin la opinió sobre alguna cosa per escrit. Sempre m’ha costat molt escriure sense seguir pautes i, per desgràcia, els exàmens de llengua sempre n’inclouen una secció. Per tant, en aquesta secció sempre perdia molt de temps ja que em costava bastant inventar-me el text.

Aspectes particulars

Les aules que trobo més ben condicionades són les de la Pompeu, no obstant, prefereixo les que són més petites perquè són com més acollidores, es presten més a la intimitat d’una classe, estem més a prop dels companys, etc. Gaudeixen de projectors, un ordinador, altaveus, etc., tenen tota la tecnologia disponible per als professors. L’organització de la classe també em sembla correcte, tot i que de vegades seria preferible que el mobiliari no fos fixa, per tal de poder fer activitats.

Considero que la relació amb els companys en un curs de llengua és molt important, ja que crec que té molta incidència en l’aprenentatge ja que una bona dinàmica de grup, una bona compenetració entre els alumnes fa que aquests estiguin molt més receptius a les classes. A més, el fet que es creïn vincles entre els alumnes fa que aquests tinguin més ganes d’assistir a classe per tal de veure als seus companys i per tant els motiva.

De fet, jo he tingut tant bones com males experiències de vegades hi havia tant bona com mala relació amb els col·legues de classe i evidentment això va repercutir en les classes. Per exemple, en el nostre grup hi havia un nen bastant problemàtic que entorpia les classes, no parava de parlar i tallar a la professora, i a més insultava els altres. Tant a mi com als altres companys se’ns van treure les ganes d’anar a aquella classe, hi anàvem desganats, no pensant que anàvem a aprendre alguna cosa sinó pensant que hauríem de veure a aquell pesat. Òbviament, això va exercir una influència negativa però també n’hi ha de positives: en una classe d’anglès, a l’inici de curs, vaig conèixer a dues noies, de seguida vam connectar, i la classe es va fer molt curta, els dies següents esperava impacient tornar anar a classe per veure-les. Aquell any va ser un grup molt maco, tots teníem ganes d’anar a classe i ens ho vam passar molt bé, avui dia encara tinc relació amb aquestes noies.

Personalment, prefereixo fer les classes pel matí per tenir la tarda lliure. Estic més receptiva pel matí, les tardes les prefereixo dedicar a fer feina. De totes maneres no cal que siguin horaris des de les 9 del matí sinó sobre les 11 preferiblement. També crec que amb un dia a la setmana no n’hi ha prou per aprendre una llengua, considero que es preferible repartir les hores durant la setmana per tal de no angoixar l’alumne i que pugui assimilar millor i amb més temps la matèria impartida.

Teories psicològiques

La teoria psicològica que m’ha acompanyat pràcticament durant tot el període d’aprenentatge de llengües és el conductisme. El cas més evident és el que he comentat en l’entrada anterior, que ara sí se situar: el de rebre premis o càstigs. Teníem reforços positius i negatius, els positius eren el reconeixement dels altres alumnes de què tu eres el millor i, de vegades, el professor et donava una recompensa com ara una llaminadura, i els reforços negatius eren càstigs com ara copiar x vegades un text o els verbs, etc., posar punts negatius que desprès s’acumulaven i et baixaven la nota, etc.

A més, la majoria dels exercicis consistien en la repetició del concepte o l’aplicació de la gramàtica una i una altra vegada fins que l’estudiant s’ho aprengués de memòria. Per exemple, si aquell dia la lliçó que tocava era el Present Continuos el professor l’explicava a la pissarra, nosaltres la copiàvem i tot seguit començàvem a fer exercicis tot i que potser no havíem entès del tot en què consistia aquest temps verbal. Pràcticament no interveníem i no es tenien en compte les nostres intervencions.

En nivells més avançats com era obligatòria la nostra intervenció, ja que havíem de començar a parlar l’idioma, varen canviar la metodologia. L’alumne ja formava part de la classe, ja se’l tenia més en compte. Quan llegíem textos se’ns demanava que abans de preguntar al professor una paraula que no entenguéssim, intentéssim esbrinar-la per al seu context, la posició a la frase i la forma morfològica que aquesta tenia. En definitiva, en aquesta etapa es va centrar més en el cognitivisme.

Pràcticament aquestes han estat les dues teories psicològiques que he experimentat. Personalment a mi m’hagués agradat més aprendre amb les teories humanistes perquè l’alumne es te molt en compte i se l’escolta. Així mateix, considero que tant per l’aprenent com per al professor és interessant i efectiu deixa més llibertat a l’alumne, no obligar-lo a participar, ni posar-lo en evidència, d’aquesta manera s’aconsegueix un ambient a classe molt més amè i proper. Penso que així, tant l’alumne com el professor, podran aprendre l’un de l’altre, l’alumne se sentirà molt més lliure de parlar amb el docent i podrà la seva opinió sobre les classes i potser el professor se n’adonarà de les seves mancances.

El socio contructivisme, però, també està relacionat amb l’humanisme, l’aprenent també representa una peça clau de l’aprenentatge, tot i això penso que a la pràctica és més difícil d’aplicar, ja que té en compte els factors socials i considero que en classes en les que hi hagi molts alumnes serà difícil tenir en compte els diferents rerafons culturals que puguin tenir donat que avui en dia ens trobem amb una gran barreja de cultures, sobretot a l’escola.

La meva experiència com a aprenent de llengües i les teories lingüístiques (II)

Personalment amb la teoria lingüística que em sento més còmode com a aprenent és amb la lingüística textual, ja que aquest enfocament se centra en la comunicació i en el significat, no tant en l'estructura com fa la gramàtica tradicional. Coma aprenent i com a professora estic a favor de no parla de correcte o incorrecte sinó d'adequat o inadequat, ja que no li veig cap sentit a fer patir a l'alumne només perquè a comès un petit error.


Segons el meu parer, he après més amb aquesta teoria ja que la comunicació fa molt, és important, és clau en l'ensenyament, fins que l'alumne no es veu obligat a comunicar-se amb els altres no es dóna compte realment de les seves mancances i els seus punts forts.


Considero que la llengua que té tradicions metodològiques més modernes el anglès, no crec que sigui un fet que sobti, ja que, com tots sabem realment és la llengua que més s'ensenya com a segona llengua arreu del món i , per tant, és la que presenta més innovació en el camp de l’ensenyament. El tipus de llengua també influeix, per exemple l'alemany sempre ha estat molt tradicionalista, la llengua té una estructura molt marcada. Normalment s'ha ensenyat segons la metodologia de la gramàtica tradicional.