Teories psicològiques

La teoria psicològica que m’ha acompanyat pràcticament durant tot el període d’aprenentatge de llengües és el conductisme. El cas més evident és el que he comentat en l’entrada anterior, que ara sí se situar: el de rebre premis o càstigs. Teníem reforços positius i negatius, els positius eren el reconeixement dels altres alumnes de què tu eres el millor i, de vegades, el professor et donava una recompensa com ara una llaminadura, i els reforços negatius eren càstigs com ara copiar x vegades un text o els verbs, etc., posar punts negatius que desprès s’acumulaven i et baixaven la nota, etc.

A més, la majoria dels exercicis consistien en la repetició del concepte o l’aplicació de la gramàtica una i una altra vegada fins que l’estudiant s’ho aprengués de memòria. Per exemple, si aquell dia la lliçó que tocava era el Present Continuos el professor l’explicava a la pissarra, nosaltres la copiàvem i tot seguit començàvem a fer exercicis tot i que potser no havíem entès del tot en què consistia aquest temps verbal. Pràcticament no interveníem i no es tenien en compte les nostres intervencions.

En nivells més avançats com era obligatòria la nostra intervenció, ja que havíem de començar a parlar l’idioma, varen canviar la metodologia. L’alumne ja formava part de la classe, ja se’l tenia més en compte. Quan llegíem textos se’ns demanava que abans de preguntar al professor una paraula que no entenguéssim, intentéssim esbrinar-la per al seu context, la posició a la frase i la forma morfològica que aquesta tenia. En definitiva, en aquesta etapa es va centrar més en el cognitivisme.

Pràcticament aquestes han estat les dues teories psicològiques que he experimentat. Personalment a mi m’hagués agradat més aprendre amb les teories humanistes perquè l’alumne es te molt en compte i se l’escolta. Així mateix, considero que tant per l’aprenent com per al professor és interessant i efectiu deixa més llibertat a l’alumne, no obligar-lo a participar, ni posar-lo en evidència, d’aquesta manera s’aconsegueix un ambient a classe molt més amè i proper. Penso que així, tant l’alumne com el professor, podran aprendre l’un de l’altre, l’alumne se sentirà molt més lliure de parlar amb el docent i podrà la seva opinió sobre les classes i potser el professor se n’adonarà de les seves mancances.

El socio contructivisme, però, també està relacionat amb l’humanisme, l’aprenent també representa una peça clau de l’aprenentatge, tot i això penso que a la pràctica és més difícil d’aplicar, ja que té en compte els factors socials i considero que en classes en les que hi hagi molts alumnes serà difícil tenir en compte els diferents rerafons culturals que puguin tenir donat que avui en dia ens trobem amb una gran barreja de cultures, sobretot a l’escola.