Exàmens

L’examen més llarg que he fet a la meva vida ha estat el First Certificate. Es divideix en 5 parts:

1. Reading (1 hora 15 minuts)
2. Writing (1 hora 30 minuts)
3. Use of English (1 hora 15 minuts)
4. Listening (40 minuts)
5. Speaking (14 minuts)

Com podeu observar cada secció dura bastant de temps i a més l’speaking es fa primer i tota la resta és fa una altre dia. Entre secció i secció ens deixaven entre 30 i 45 minuts de descans, la veritat és que se’m va fer etern, no ja perquè durés tot el dia, sinó perquè justament aquell dia em vaig posar malalta. Aquell dia, vaig despertar-me amb un mal de cap horrible, però igualment hi havia d’anar, tenia unes angines gegants i els ulls plorosos. Un cop vaig arribar, ens van repartir la part del reading, vaig mirar el text i la veritat és que el veia bastant borrós, va ser horrible. Em vaig tocar el front i, efectivament, tenia febre, el noi que ens vigilava se’n va adonar i em deixava aixecar-me al lavabo a posar-me aigua fresca cada dos per tres, també em portava mocadors de paper... A la pausa vaig a anar a comprar-me gelocatils, mocadors, aigua... Tot el que vaig poder, i així vaig fer el següent examen i a cada pausa em prenia alguna cosa, em posava aigua, i així vaig aguantar tot l’examen fins que per fi vaig arribar a casa, tremolant, directa al llit. Mesos desprès, però, va arribar una carta: havia aprovat! El mal pas va valer la pena perquè si no m’hi hagués presentat hagués perdut la convocatòria i els diners d’aquesta, que no són pas pocs.

De fet aquest examen també va ser el més injust de tots perquè m’haurien d’haver deixat fer-lo un altre dia quan ja estigués recuperada, perquè estava plenament justificat el fet que no pogués fer-lo en aquell moment. Jo ho vaig preguntar però em van dir que s’havien de cenyir a la normativa i que sinó el feia ho perdria tot. Em va semblar molt malament i molt injust per part de l’organització, vaig realitzar una queixa, tot i que dubto que servís de gaire.

Aquest examen de llengües va ser un dels més importants que he viscut, però realment, el més important que he fet a estat el de prova de nivell per entrar a traducció a la Pompeu i el que vaig fer per entrar a Bellaterra. Vaig fer els dos perquè no podia arriscar-me a que no m’agafessin a la Pompeu, que és on volia anar, i per això vaig fer també el de l’altra universitat. De fet, aquest últim va ser el primer que vaig fer, estava molt nerviosa i va ser bastant llarg. El de la Pompeu, però, va ser el més important de tots, ja que era l’examen que marcaria el meu futur acadèmic, perquè òbviament tenia altres plans alternatius si no podia entrar a traducció, però realment el que a mi m’agradava era traducció.

El que sempre m’ha posat més nerviosa són els exàmens orals que et feien davant de tota la classe perquè si ho fas malament no només ho veu el professor, sinó tots els alumnes. Abans de sortir sempre intentava tranquil·litzar-me, respirar profundament i concentrar-me.

La veritat és que els exàmens de llengües sempre se m’han donat prou bé, la part de gramàtica i de conversa sobretot. La part de gramàtica és molt matemàtica, és a dir està molt fixada, sempre són els mateixos tipus d’exercicis i un cop et saps la teoria es converteix en una cosa molt mecànica. Els exàmens de conversa també m’anaven bé perquè no em costava parlar de temes convencionals, a diferència dels exàmens orals en que et pregunten el temari, i sempre tenia sortides per a tot, a més se’m dóna bé copiar els accents de la gent. Alhora de fer redaccions és quant tinc un problema, no m’ha agradat mai escriure relats, ni que em demanin la opinió sobre alguna cosa per escrit. Sempre m’ha costat molt escriure sense seguir pautes i, per desgràcia, els exàmens de llengua sempre n’inclouen una secció. Per tant, en aquesta secció sempre perdia molt de temps ja que em costava bastant inventar-me el text.